Les persones estem fetes per a la connexió. Des del primer minut, els bebès busquen les cares dels humans i les prefereixen abans que qualsevol altre estímul. Naixem amb un equipament neurobiològic, amb un repertori conductual preparat per aferrar-se al primer adult que estigui disponible, per tal de satisfer les necessitats físiques i de protecció i seguretat.
El metge anglès John Bowlby va ser qui va descobrir que hi ha un sistema que va anomenar aferrament, dissenyat per obtenir la seguretat que necessitem de les figures que ens cuiden. Fins a mitjans dels cinquanta es considerava que els nadons s’aferraven secundàriament a les mares a través de l’alimentació o la satisfacció de la pulsió oral (plaer experimentat amb la succió). Bowlby va descobrir que l’aferrament era un sistema tan o més important que l’alimentació o la sexualitat: davant de situacions de por o de separació dels adults cuidadors, s’activaven conductes de cerca de proximitat per obtenir-ne calma i seguretat.
L’aferrament és també aquest llaç afectiu, durador en el temps, que establim amb persones especials. Els primers anys de vida, la persona més significativa sol ser la mare; juntament amb uns quants cuidadors més en què el nen confiï.
Recentment, al segle XXI, un altre autor, Schore, va portar la teoria de l’aferrament del segle XX al segle XXI. A més d’obtenir calma i consol de les figures adultes properes, els nadons necessiten, des dels primers mesos, connectar-hi per tal d’aconseguir la regulació emocional: experiències interactives d’excitació, joc, riure i gaudi quan el nadó ho necessita (activa el sistema nerviós simpàtic) i relax, meiximent i paraules suaus quan necessita disminuir els nivells.
Un equilibri entre totes dues és el que manté el sistema nerviós regulat i sa, enfortint l’activitat del nervi vague ventral. Per tant, el rol dels pares, mares o cuidadors és ser capaços de llegir adequadament les necessitats del nadó i mantenir-lo en nivells òptims dactivació. El sistema nerviós es desenvolupa de manera equilibrada i integral gràcies a aquestes primeres experiències de connexió segura, que el modulen i regulen. El paper dels adults a la vida dels nens és molt més rellevant del que es creia —i encara es creu—.
Tota aquesta experiència relacional crea, a més, uns primers models mentals, com ara una primera diapositiva, sobre què es pot esperar dels altres i del món extern. Els cervells del nadó i del cuidador s’interconnecten com un wifi emocional, i laprenentatge de la regulació saconseguix interactivament. Aquestes primeres lliçons emocionals no es recorden perquè succeeixen en un període de vida en què encara no s’ha desenvolupat la memòria explícita ni el llenguatge; però es graven a la memòria emocional, al costat dret del cervell, que és el predominant durant els tres primers anys de vida.
Tota la dansa emocional de connexió cara a cara entre nadó i cuidador, dins d’uns marges òptims d’activació i en un clima de gaudi i de joc, afavoreix la segregació d’hormones plaents. Aquesta relació interpersonal impulsa el creixement del cervell, perquè les neurones enforteixen les connexions i els records implícits d’aquestes experiències (com una música) fan més eficients aquestes connexions neuronals. A més, imprimeixen la representació mental primerenca que connectar amb els altres és una cosa satisfactòria.
D’altra banda, l’assoliment de la competència socioemocional futura enfonsa les seves bases en aquestes primerenques vivències entre el nadó i la mare, perquè mitjançant la comunicació s’aprèn també sobre la pròpia ment i sobre la ment dels altres, i es comença a diferenciar progressivament totes dues.
Per tant, una pregunta a plantejar-se seria si és possible que el fenomen social estès de la soledat no desitjada (fins a una de cada cinc persones refereix patir-la) pugui tenir en part el seu origen en unes experiències primerenques subòptimes a nivell d’aferrament i connexió. A la infància, si els adults estan massa preocupats pels seus problemes i s’obliden de les necessitats d’enllaç i afectives dels fills -especialment si tenen dificultats, se senten sols per demanar ajuda i no tenen l’expectativa que els pares o cuidadors estiguin disponibles-, es pot estar gestant la llavor del sentiment de soledat no desitjada. Aquest procés segueix en l’adolescència, etapa crítica en què el cervell torna a experimentar una reorganització important i precisa per a la seva integració dels vincles amb adults segurs, que els guiïn i orientin davant de la vida i els seus desafiaments.
Aquest és el punt de partida del llibre Aferrament i connexió. Soledat no desitjada a la infància i adolescència, en què s’expliquen amb detall els paradigmes de l’aferrament i del desenvolupament com a hipòtesis plausibles sobre l’origen dels problemes de solitud no desitjada. La ruptura permanent de la connexió emocional durant la infància pot estar a la base dels futurs problemes de solitud no desitjada. Aquesta no és una experiència de recolliment, descans o necessitat d’estar amb un mateix, sinó una vivència de sentir-se aïllat, apartat i amb el sentiment angoixant de solitud i buit que produeix la pèrdua de la connexió social i la impossibilitat de recuperar-la.
El «sistema de connexió social», també conegut com a sistema parasimpàtic ventral, fa referència a la xarxa de mecanismes fisiològics, psicològics i socials que ens permeten connectar amb els altres i establir relacions. Aquest sistema és crucial per a la nostra regulació emocional i benestar general, i s’activa quan ens sentim segurs i tranquils a la nostra interacció social. Això depèn que les experiències infantils d’aferrament amb els pares i altres adults significatius hagin estat prou segures.
Aquest sistema de connexió es pot veure alterat i dificultar que les persones se sentin còmodes i no amenaçades a les relacions. Perquè puguin sentir-se segures, necessiten sobretot la presència d’altres persones capaces d’ajudar-los a restaurar la confiança en l’ésser humà.
Nota: Mare l’utilitzem com a terme universal i pot designar qualsevol persona que faci aquesta funció.