Luciano Luterau i Trinidad Avaria
Hi ha una veritat incòmoda que els pares i les mares solem evitar mirar de cara: criar cansa. Cansa el cos, cansa la ment, cansa fins i tot el desig. Vivim sota la il·lusió moderna que la criança és un projecte que podem planificar —com si els infants fossin objectius, èxits, elements per completar en una llista infinita— i, tanmateix, n’hi ha prou amb un petit gest seu per ensorrar qualsevol certesa. Aquesta vulnerabilitat, tan incòmoda com reveladora, és el nucli d’on neix la veritable experiència de ser mares i pares.
De vegades creiem que el cansament és un senyal que alguna cosa no funciona, quan en realitat és el símptoma més humà de la dedicació. El que ens esgota no són els fills, sinó l’exigència implícita de fer-ho tot a la perfecció: la lactància ideal, la manera correcta de posar límits, l’escola adequada, la resposta emocional apropiada davant de cada èxit o frustració. Hem convertit la criança en una exigència de rendiment. I, com qualsevol exigència sense fi, ens deixa exhaustos fins i tot abans de començar.
Tanmateix, hi ha una altra manera de veure-ho. El cansament no és l’enemic: pot ser una brúixola. Quan deixem de lluitar-hi en contra i l’observem, descobrim preguntes essencials: quina història expliquem als nostres fills?, quin lloc ocupen les nostres paraules en el seu món?, què desitgem realment per a ells? Des d’aquesta perspectiva, el cansament deixa de ser un obstacle i es converteix en una cosa més valuosa: un límit que ens ajuda a distingir què és important i què no ho és. Un pare cansat ja no ho pot sostenir tot; només allò que té sentit. És aquí on neix el criteri.
Paul Auster deia que els pares hauríem de parlar abans que fos massa tard, perquè un dia deixarem d’agafar els nostres fills en braços sense adonar-nos que ha estat l’última vegada. I, tanmateix, quantes nits passem revisant motxilles, deures, berenars, pantalles i obligacions, sense aturar-nos a explicar-los qui som? Aquesta omissió té conseqüències silencioses: un infant sense relat no hereta un món, sinó tan sols un conjunt de funcions.
La criança se sosté sobre una cosa tan senzilla i tan difícil com aquesta: un infant es converteix en fill quan sent explicar que abans d’ell ja existia un món i que ara li correspon transformar-lo. Educar és oferir-li paraules que el situïn entre un passat que el precedeix i un futur que pot inventar. No es tracta de multiplicar les activitats, sinó de transmetre un desig. Un fill no necessita pares incansables, sinó pares que sàpiguen per què són al seu costat.
En aquest context contemporani —fragmentat, accelerat, hiperconnectat— ens falta temps per fer allò que és més essencial: parlar. No per donar instruccions, no per controlar, sinó per transmetre alguna cosa que ningú més no els pot oferir. El mercat ofereix solucions, tutorials i receptes, però un fill no creix amb tècniques, sinó amb històries. El que recordarà no serà com es deia el primer parc temàtic que va visitar, sinó qui era al seu costat quan va tenir por, qui el va escoltar quan es va atrevir a expressar un desig, qui va ser capaç d’exercir el paper d’adult sense demanar-li permís.
Aquestes reflexions són només la superfície d’un treball molt més ampli que m’ha portat anys d’escolta clínica, recerca i diàleg amb mares, pares i persones cuidadores. El que vaig descobrir durant aquest procés és contundent: cap generació no ha estat tan informada sobre criança com la nostra i, tanmateix, poques s’han sentit tan perdudes. Ens sobren dades, però ens falta llenguatge. Ens falten paraules que ens sostinguin, no normes que ens prescriguin què hem de fer.
Potser la pregunta que ens hauríem de fer no és com criar millor, sinó des d’on estem criant: des de la culpa, des de la por, des de la competència… o des d’un desig singular que els nostres fills puguin fer seu.
Si aquesta mena de preguntes t’interpel·len, si alguna vegada t’has descobert exhaust preguntant-te si estàs fent les coses bé, potser ets més a prop d’una resposta del que et penses. La criança no és un manual: és una conversa que encara podem aprendre a tenir.
I aquesta conversa comença justament ara: descobreix més coses sobre tot això al Sentillibre Criança per a pares cansats.
