Quan esperem un nadó, tothom ens parla de bressols, noms, biberons… però ningú no ens avisa del que li passarà a la parella.
Les investigacions de John i Julie Gottman, que fa dècades que observen parelles reals al seu laboratori, van arribar a una conclusió tan incòmoda com reveladora: aproximadament dues de cada tres parelles —un 67 %— experimenten una davallada important en el grau de satisfacció durant els tres primers anys després del naixement del primer fill. I no parlo de parelles que ja no funcionaven bé: també els passa a les que s’estimaven de debò i sentien que tenien una relació sòlida.
I, tanmateix, hi ha un terç de les parelles que no només resisteixen, sinó que en surten reforçades. Durant molt de temps es va pensar que simplement havien tingut més sort —un nadó més tranquil, més ajuda, menys estrès—. La investigació, però, va demostrar una altra cosa: el que diferencia aquest 33 % no és la sort, sinó allò que fan, gairebé sense adonar-se’n, en els petits moments del dia a dia.
Sovint imaginem que cuidar la relació consisteix a fer grans gestos: un sopar romàntic, una escapada, un regal. Però el vincle no es construeix —ni es trenca— en aquests moments extraordinaris, sinó en els gestos minúsculs i quotidians: aquells petits senyals amb què la teva parella, moltes vegades sense paraules, et demana proximitat. Un «mira aquesta foto», un sospir, un comentari sobre com ha anat el dia, una mà que busca la teva mentre el nadó, per fi, dorm.
Davant de cadascun d’aquests intents tens tres opcions: girar-te cap a la teva parella —respondre-hi, encara que només sigui amb un gest—, girar-t’hi en contra —respondre amb irritació— o, el que és més habitual quan estem esgotats, girar-te cap a una altra banda i ignorar-la gairebé sense voler perquè ja no et queden forces. Les parelles que prosperen no responen sempre a la perfecció: simplement es giren cap a l’altre moltes més vegades que no pas miren cap a una altra banda.
I aquí hi ha el parany. Quan dormim poc i vivim en estat d’alerta, el cervell entra en mode de supervivència: l’amígdala es torna més reactiva i tendim a percebre la nostra parella com una amenaça, en comptes de veure-la com un refugi. Per això, justament quan més ens necessitem, és quan ens resulta més fàcil desconnectar. Saber-ho ho canvia tot: no és que ja no us estimeu, sinó que el vostre cervell està cansat.
Comença avui amb una cosa petita. Durant un dia, fixa’t en els intents de connexió de la teva parella i proposa’t respondre’n a un més del que és habitual. Un sol gest. És sorprenent fins on pot arribar.
Reconèixer aquests moments és només el primer pas. Hi ha eines concretes per reconstruir el vincle quan la criança ho posa tot de cap per avall: com repartir la càrrega mental sense acabar passant-vos comptes, com discutir sense fer-vos mal, com recuperar el «nosaltres» sense descuidar el nadó. Tot això és el que reuneixo, pas a pas i amb exercicis pràctics, al meu llibre Parella en positiu. Com cuidar la relació amb l’arribada dels fills (Editorial Sentir). Perquè el nadó no té la culpa de la distància… però la vostra relació també mereix que en tingueu cura.
