Una reflexió de José González Fernández, autor d’El dol infantil, publicat per Editorial Sentir.
«Ja en tindràs un altre».
La Laura i en Marcos acaben d’explicar que el seu nadó ha mort durant la gestació. Li havien triat un nom. La seva filla preguntava quant faltava per conèixer el seu germà. A la nevera encara hi havia anotada la data de la propera ecografia.
Una persona propera intenta consolar-los:
—Sou joves. Ja en tindreu un altre.
La Laura abaixa la mirada. En Marcos canvia de conversa. Qui els volia ajudar creu que els ha ofert esperança. Ells senten que el nadó que han perdut s’acaba de quedar sense lloc en la conversa.
L’escena és fictícia, però les paraules ens resulten familiars. De vegades, quan algú comparteix una pèrdua, responem parlant d’allò que encara podria arribar. Busquem una sortida perquè ens costa romandre al costat d’un dolor que no podem resoldre.
Tanmateix, la Laura i en Marcos necessiten poder parlar d’aquest nadó. Del que ha passat. Del que esperaven. Potser necessiten silenci o ajuda per explicar a la seva filla per què el seu germà no tornarà a casa.
Un altre embaràs no substitueix aquest nadó. Tampoc no els retorna el futur que havien imaginat amb ell.
Allò que ningú no ens va ensenyar sobre aquestes pèrdues
Quan vaig escriure El dol infantil, publicat per Editorial Sentir, vaig voler obrir una conversa sobre la infància, la mort i la nostra manera d’acompanyar.
Parlar del dol infantil també implica observar què passa quan qui mor és un nadó i tota una família necessita trobar la manera de viure amb la seva absència. Per això vam dedicar un capítol al dol perinatal.
En aquestes pèrdues s’entrecreuen moltes històries: la de qui ha gestat el nadó, la de la seva parella, la dels germans que n’esperaven l’arribada, la dels avis i altres persones properes. Cadascuna pot necessitar paraules i suports diferents.
Ens van ensenyar a celebrar un embaràs. A preguntar pel nom, per la data del part o pels preparatius. Gairebé no ens van ensenyar què dir quan aquest nadó mor.
I aquest buit sovint s’omple amb frases que pretenen animar:
«Millor ara que més endavant».
«Almenys no el vas arribar a conèixer».
«Has de ser fort pel teu altre fill».
«No hi pensis més».
Podem pronunciar-les amb afecte i causar dolor. Les bones intencions han d’anar acompanyades de l’escolta.
El vincle també es construeix abans del naixement
Per a moltes famílies, la relació amb el nadó comença molt abans de poder-lo tenir en braços.
Es construeix en mirar una ecografia, parlar-li, escoltar els batecs del seu cor o imaginar com serà tenir-lo a casa. De vegades comença durant anys de cerca i tractaments. D’altres, enmig d’un embaràs inesperat, amb il·lusió, por i sentiments contradictoris.
No totes les persones viuen aquest vincle de la mateixa manera. Tampoc no necessiten posar paraules a la seva pèrdua de la mateixa manera. Acompanyar vol dir preguntar i respectar les paraules que cadascú triï.
Però hi ha una cosa que convé recordar: que l’entorn hagi compartit pocs records amb aquest nadó no significa que la família no tingui una història amb ell.
Una història pot estar feta de converses, expectatives i petits gestos quotidians. D’una mà sobre el ventre. D’un nom pronunciat en veu baixa. D’un germà que havia apartat les seves joguines per compartir-les.
Quan el nadó mor, tot això també necessita un lloc.
També fa mal allò que ja no passarà
En el dol podem trobar a faltar tant allò que hem viscut com allò que esperàvem viure.
La primera trobada. Les passejades. L’arribada a casa. La relació entre germans. Els aniversaris que ja havíem començat a imaginar.
Per això, preguntes com ara «però de quantes setmanes estava?» poden resultar doloroses quan es fan servir per calcular fins a quin punt hauria d’afectar la pèrdua.
Les circumstàncies són importants per comprendre l’experiència. Tanmateix, les setmanes de gestació, per si soles, no expliquen el significat del que ha passat per a aquella persona.
Podem acostar-nos-hi amb una altra pregunta:
«Quin lloc ocupava aquest embaràs a la vostra vida?».
I escoltar sense buscar una resposta determinada.
Potser ens parlaran d’un fill molt desitjat. Potser d’una oportunitat que senten que s’ha esvaït. Potser d’una barreja de tristesa, desconcert i alleujament que els costa compartir per por de ser jutjats.
No necessiten presentar una història perfecta per merèixer atenció i cura.
Quan hi ha un infant que també esperava
Tornem a la filla de la Laura i en Marcos.
Ha sentit converses sobre el nadó. Ha vist com es preparaven coses. Potser ha explicat a l’escola que tindria un germà. Ara observa que els adults ploren i que alguna cosa ha canviat.
Pot preguntar:
«Per què ja no vindrà?».
«Ha estat perquè vaig dir que no volia compartir la meva habitació?».
«La mare també es morirà?».
De vegades intentem protegir els infants evitant parlar del que ha passat. Però el silenci pot deixar-los sols amb les seves pròpies explicacions.
Necessiten paraules clares, adaptades a la seva edat i a allò que vulguin saber. Una possible explicació seria:
«El nadó ha mort. El seu cos ha deixat de funcionar i no podrà venir a casa. Estem molt tristos perquè volíem viure amb ell. Res del que hagis pensat, dit o fet no ha provocat la seva mort».
Després podem preguntar:
«Què has entès?».
«Hi ha alguna cosa que et preocupi?».
No cal explicar-ho tot de cop. Podem reprendre la conversa tantes vegades com ho necessitin i reconèixer quan no sabem què respondre.
També convé recordar que un infant pot preguntar pel seu germà i, poc després, posar-se a jugar. Aquest canvi no ens permet concloure que no li importa. Podem deixar espai per a les seves preguntes i els seus moments de joc sense exigir-li una expressió constant de tristesa.
Els adults poden estar tristos i continuar cuidant
Moltes mares i molts pares es pregunten si haurien d’amagar les llàgrimes davant dels seus fills.
Podem mostrar tristesa i explicar què passa:
«Ploro perquè trobo a faltar el nadó. Tu no has fet res dolent. Continuaré cuidant-te i també tinc persones que m’ajuden».
Aquesta explicació ofereix una cosa valuosa: l’infant pot comprendre l’emoció de l’adult sense sentir-se responsable de reparar-la.
Convé evitar encarregar-li que animi la mare, que sigui fort pel pare o que es converteixi en «l’home de la casa». Ell també necessita rebre atenció i cura.
Quan una família travessa una pèrdua, demanar suport pot ajudar a sostenir les tasques quotidianes: recollir l’infant de l’escola, preparar un àpat o acompanyar-lo al parc. Són maneres concretes de ser-hi presents quan gairebé no queden forces.
Les frases fletxa i les paraules que obren espai
Anomenem «frases fletxa» aquelles expressions que poden ferir quan pretenien consolar. Algunes minimitzen el dolor; d’altres comparen, substitueixen o exigeixen una recuperació ràpida.
Podem revisar el nostre llenguatge amb un exercici senzill: abans de parlar, preguntar-nos què estem donant per fet.
Quan diem «ja en tindràs un altre», pressuposem que hi haurà un altre embaràs, que es desitja i que alleujarà aquesta pèrdua.
Quan diem «sigues fort pels teus fills», podem transmetre que expressar dolor és incompatible amb cuidar-los.
Quan diem «millor no parlar-ne», decidim per la família què hauria de mantenir en silenci.
Podem provar amb paraules que permetin triar:
«Em sap molt greu el que ha passat».
«Si vols parlar del teu nadó, m’agradaria escoltar-te».
«No sé què dir, però puc quedar-me amb tu».
«T’ajudaria que m’ocupés d’alguna cosa aquesta setmana?».
Després toca escoltar. I també respectar un «ara no vull parlar».
La frase més elaborada perd valor si no estem disponibles per escoltar la resposta.
Una família, diferents maneres de viure la pèrdua
Dins d’una mateixa família hi pot haver ritmes diferents.
Una persona necessita parlar i una altra troba alleujament ocupant-se de tasques. Una vol conservar objectes i una altra encara no és capaç de mirar-los. Hi pot haver diferències dins de la parella, entre els germans o entre generacions.
Aquestes diferències no ens diuen, per si soles, qui estimava més el nadó ni qui està vivint «millor» el dol.
Podem preguntar:
«Què necessites tu aquests dies?».
«Què t’ajuda i què et resulta difícil?».
«Com podem tenir cura de les nostres necessitats quan són diferents?».
Acompanyar també implica deixar d’exigir una única manera de sentir.
Donar un lloc sense imposar-lo
Algunes famílies desitgen guardar una ecografia, escriure una carta, conservar una capsa de records o fer un petit gest de comiat. D’altres prefereixen no fer-ho o necessiten temps per decidir-ho.
Si hi ha germans, podem oferir-los participar-hi d’una manera senzilla i voluntària: fer un dibuix, triar una flor o dir alguna cosa que els agradaria compartir.
Sense obligar-los. Sense convertir el record en una tasca. Sense fer-los responsables del benestar dels adults.
Podem preguntar:
«Hi ha alguna cosa que us agradaria conservar o fer per recordar el vostre nadó?».
La resposta pot ser «sí», «no» o «encara no ho sabem». Totes tres mereixen respecte.
Aprendre a acompanyar
El 15 d’octubre, Dia de Conscienciació sobre la Mort Gestacional, Perinatal i Neonatal, ens convida a fer visibles aquestes pèrdues. També ens pot ajudar a revisar com hi responem durant la resta de l’any.
Com escoltem una mare que parla del seu nadó mesos després.
Com acompanyem un pare a qui ningú no pregunta.
Com responem a l’infant que vol saber què va passar amb el seu germà.
Com evitem que una família hagi de justificar una vegada i una altra per què encara li fa mal.
A El dol infantil dediquem un espai al dol perinatal perquè aquestes històries també formen part de la infància i de la vida familiar. Necessitem aprendre a parlar-ne amb claredat, sensibilitat i respecte.
Potser podem començar per una conversa quotidiana.
Quan algú ens expliqui que el seu nadó ha mort, aturar la frase que ens surt de manera automàtica. Escoltar abans d’oferir esperança. Preguntar abans d’aconsellar.
I permetre que aquest nadó tingui el lloc que la seva família vulgui donar-li.
josegonzalez.me
IG: josegozalez_psicologo
Psicòleg i formador expert en processos de dol.
Autor d’El dol infantil, d’Editorial Sentir.
Si vols continuar explorant com parlar de la mort amb els infants i acompanyar les famílies en les seves pèrdues, et convido a descobrir El dol infantil. Una lectura per a famílies, docents i professionals que necessiten paraules i recursos per acompanyar.