Hi ha una pregunta per a la qual cap pare, cap mare ni cap professional no voldria haver-se de preparar:
Només d’escriure-la ja costa.
Perquè volem que la infància sigui un espai protegit. Que les malalties tinguin tractament. Que els aniversaris continuïn arribant. Que els nostres fills tinguin temps per descobrir qui volen ser.
Quan tot això es trenca, ens podem quedar sense paraules. I, de vegades, per protegir l’infant —i per protegir-nos nosaltres mateixos—, parlem de qualsevol cosa menys del que està passant.
Avui vull acostar-me a aquesta realitat amb delicadesa. A El dol infantil: el que ningú no ens va ensenyar dedico un capítol als infants que s’acosten al final de la seva pròpia vida. En escriure’l, hi ha una idea que em sembla essencial:
L’infant que morirà continua sent un infant que viu.
Necessita que el cuidin, però també té preferències, s’enfada, sent curiositat, té ganes d’estar amb algú o que el deixin descansar. La malaltia ocupa molt d’espai. Intentem que no ocupi també tota la seva identitat.
Els exemples que trobaràs a continuació són situacions fictícies que il·lustren possibles maneres d’acompanyar. No representen una resposta vàlida per a tots els infants.
Encara hi ha molt per cuidar
Abans de parlar de paraules, parlem de cures.
L’Organització Mundial de la Salut explica que les cures pal·liatives pediàtriques poden començar des del moment del diagnòstic i coexistir amb els tractaments dirigits a combatre la malaltia. Inclouen l’alleujament del patiment físic, psicològic i social, així com el suport a la família. Per tant, no cal esperar fins als últims dies per sol·licitar-les.
L’acompanyament emocional no substitueix el tractament del dolor, les nàusees, la dificultat per respirar o qualsevol altre símptoma.
Un infant que pateix necessita que avaluem què li passa. La seva inquietud no s’ha d’interpretar automàticament com a por, ni el seu silenci com a tranquil·litat.
Li podem preguntar:
—Què és el que et molesta més ara mateix?
I compartir la resposta amb l’equip que l’atén.
La família també necessita saber a qui ha de trucar, quins canvis es poden produir i què ha de fer si el malestar augmenta. Tenir un pla acordat amb els professionals evita que els pares hagin d’improvisar sols en moments molt difícils.
No tots els infants saben el mateix ni volen saber-ho de la mateixa manera
De vegades sentim a dir que els infants «sempre saben» que moriran. Cal matisar-ho.
Alguns perceben que el seu cos canvia o que els adults estan preocupats. D’altres comprenen una part de la situació. D’altres, no. El seu grau de comprensió depèn del desenvolupament, de les experiències, de la manera de comunicar-se i de la informació que han rebut.
Un dibuix fosc no demostra que un infant conegui el seu pronòstic. Un joc de comiats tampoc. Podem interessar-nos pel que expressa sense convertir cada gest en una interpretació.
—Explica’m què passa en el teu dibuix.
—Què t’han explicat de la malaltia?
—Hi ha alguna cosa que et preocupi i que encara no hagis pogut preguntar?
La guia britànica NICE recomana adaptar la comunicació al grau de comprensió de l’infant, explorar quina informació vol rebre i revisar aquestes preferències, perquè poden canviar. També preveu el joc, l’art i altres mitjans de comunicació.
Una conversa que es va construint, amb pauses i oportunitats per reprendre-la.
Quan pregunta: «Em moriré?»
Potser la nostra primera reacció és respondre:
—No diguis això. És clar que no.
La intenció és alleujar el patiment. Però, si sabem que aquesta possibilitat existeix, la resposta pot tancar una porta que a l’infant li ha costat molt d’obrir.
Podem començar escoltant:
—Què t’ha fet pensar en això?
Aquesta pregunta ens ajuda a comprendre què el preocupa; després, però, haurem de respondre-li, sense amagar-nos darrere de noves preguntes.
Quan l’equip ha confirmat que la malaltia avança i que no s’espera que es curi, una possible resposta, preparada amb els professionals i adaptada a l’infant, seria:
—La malaltia fa que el teu cos funcioni cada vegada pitjor. Els tractaments no estan aconseguint curar-la i creiem que et pots morir a causa d’aquesta malaltia. No sabem exactament quan. Continuarem cuidant-te i tractant tot allò que et molesti. Què és el que més et preocupa del que t’he explicat?
Després, una pausa.
No cal omplir tots els silencis. Podem comprovar què ha entès i deixar que decideixi si vol continuar parlant.
Ulrika Kreicbergs i els seus col·laboradors van publicar a The New England Journal of Medicine, l’any 2004, un estudi amb pares que havien perdut un fill a causa d’un càncer. Cap dels 147 pares que havien parlat amb el seu fill sobre la mort no va manifestar que se’n penedís; en canvi, entre els que no n’havien parlat, el 27 % va lamentar no haver-ho fet. És un estudi retrospectiu sobre l’experiència dels pares, no una demostració que tots els infants necessitin la mateixa conversa. Però qüestiona la idea que guardar silenci sigui sempre l’opció més protectora.
Si no sabem com començar, podem demanar a l’equip que ens ajudi a preparar la conversa o que hi sigui present.
L’esperança pot canviar de mida
Hi ha esperances immenses: curar-se, créixer, tornar a l’escola.
I hi ha esperances que caben en una tarda: que avui faci menys mal, rebre un missatge d’una amiga, escoltar un conte, veure una estona el seu gos, si les condicions ho permeten.
Podem continuar desitjant una millora i, alhora, parlar amb honestedat del que està passant.
Imaginem una nena que pregunta:
—Tornaré a classe?
Si no ho sabem, podem dir-li:
—No sé si podràs tornar a l’escola. Sé que trobes a faltar les teves amigues. T’agradaria que penséssim com podries passar una estona amb elles?
La incertesa mereix paraules honestes. I els desitjos mereixen ser escoltats, encara que no tots es puguin complir.
Mostrar tristesa sense demanar-li que ens sostingui
Podem plorar davant d’un infant. No cal aparentar una serenitat perfecta.
Però hi ha una diferència entre compartir la nostra emoció i fer-lo responsable d’aquesta emoció.
—Si et mors, jo no podré continuar vivint.
Aquesta frase pot fer que l’infant es preocupi pel futur dels seus pares, a més del que li està passant a ell.
Podem buscar altres paraules:
—Estic trist perquè t’estimo moltíssim i em fa mal el que estàs vivint. No ets tu qui m’ha de cuidar. Hi ha adults que m’estan ajudant.
Per poder dir-ho, els adults necessiten suport real: algú amb qui plorar, descansar, parlar de la por o expressar pensaments que els fan vergonya.
Demanar que algú ens rellevi també forma part de la cura.
Tres propostes per escoltar-lo i retornar-li petites decisions
Les propostes següents són formes d’acompanyament, no tècniques que garanteixin un comiat tranquil ni que, per si soles, previnguin un dol difícil. Convé acordar-les amb l’equip i adaptar-les al cansament, a les capacitats i als desitjos de l’infant. Si no hi vol participar, no cal insistir-hi.
1. «Avui sí, avui no»
En un full podem escriure o dibuixar dos espais:
Avui em ve de gust…
Avui prefereixo que no…
Pot assenyalar, parlar, mirar una imatge o utilitzar el seu sistema habitual de comunicació.
Per exemple:
—Avui sí que vull que vingui el meu germà.
—Avui no vull fotos.
—Avui sí que vull música.
—Avui no vull que tothom em pregunti com estic.
Després ve la part essencial: respectar tot allò que puguem respectar i explicar els límits amb senzillesa.
Aquesta proposta no li atribueix decisions clíniques que no li corresponen. Li retorna la veu en aspectes quotidians de la seva vida.
2. «Una pregunta per ara i una altra per després»
Podem oferir-li dos sobres, dos dibuixos o dos espais en una pantalla:
Ho vull preguntar ara.
Prefereixo guardar-ho per a un altre moment.
L’infant pot escriure, dibuixar o dictar. També els pot deixar buits.
Imaginem que escriu:
—Morir-se fa mal?
Podem respondre:
—Entenc que et preocupi. L’equip disposa de tractaments per alleujar el dolor i altres molèsties. Si alguna cosa et fa mal o t’espanta, ens ho pots dir perquè t’ajudem.
Evitem prometre que mai no hi haurà malestar. Oferim alguna cosa concreta: escoltar, avaluar i actuar.
Si guarda una pregunta, no l’obrim sense el seu permís. La possibilitat d’esperar també ha de ser real.
3. «Una estoneta que vull viure»
En lloc de proposar una llarga llista de desitjos, podem preguntar:
—Si avui tenim una estona en què et trobes amb ganes, com t’agradaria passar-la?
Potser vol escoltar una història familiar. Potser fer una videotrucada de tres minuts. Potser mirar dibuixos animats mentre algú li agafa la mà.
Busquem alguna cosa petita, possible i flexible.
Si després està cansat o canvia d’opinió, ho anul·lem. El desig no es converteix en una tasca que calgui completar.
Els records es poden oferir, però mai no s’han d’exigir
El text del qual parteixo proposa capses, cartes, dibuixos i enregistraments. Poden ser maneres valuoses de compartir alguna cosa, si l’infant així ho desitja.
Però cal tenir cura de la intenció amb què els oferim.
—Et ve de gust que gravem el conte que ens vam inventar?
És diferent de dir:
—Grava alguna cosa perquè la mare et pugui escoltar quan ja no hi siguis.
Amb la segona proposta, l’infant es pot sentir responsable d’alleujar un dolor futur que correspon als adults.
També pot ser que no vulgui deixar missatges. Potser prefereix jugar, dormir o passar una tarda sense parlar de la malaltia.
No deixar una carta no vol dir estimar menys.
Si es fan fotografies o enregistraments, respectem la seva intimitat i acordem qui els podrà veure. Especialment en el cas dels adolescents, acompanyar també implica reconèixer la seva necessitat de privacitat.
Els seus germans també necessiten un espai
Els germans poden sentir tristesa, gelosia, ràbia, por i ganes d’anar a una festa d’aniversari el mateix dia. No necessiten demostrar el seu afecte renunciant a tot allò que els agrada.
Necessiten suport tant davant la malaltia i la mort del seu germà com davant el dolor dels seus pares. També cal tenir en compte les necessitats d’altres persones importants per a l’infant.
Podem explicar què passa amb paraules entenedores, permetre que facin preguntes i oferir-los visites preparades, sense obligar-los-hi.
—El teu germà està molt malalt. Si vols entrar, abans t’explicaré què hi veuràs. T’hi pots estar una estoneta i sortir quan ho necessitis.
Mantenir algunes rutines i comptar amb un adult que estigui disponible per a ells els pot ajudar a sentir-se també cuidats.
Acompanyar els pares requereix alguna cosa més que bones paraules
Si som a prop d’una família, intentem transformar la nostra disponibilitat en ajuda concreta:
—Dijous puc anar a buscar la teva filla a l’escola.
—Us deixo menjar preparat i no cal que m’atengueu.
—Em puc encarregar d’informar la família perquè no ho hàgiu de repetir tot.
També podem preguntar-los què prefereixen que no fem. De vegades necessiten companyia; d’altres, intimitat. Estar disponibles inclou acceptar totes dues respostes.
I evitem jutjar la seva manera de viure la situació. No hi ha cap serenitat obligatòria, cap quantitat correcta de llàgrimes ni cap comiat que totes les famílies hagin d’aconseguir.
No cal un comiat perfecte
Fins i tot quan parlem d’acompanyament, és important que no acabem creant una altra exigència.
Que calgui trobar les paraules exactes.
Que tothom s’hagi d’acomiadar.
Que l’infant hagi d’estar tranquil.
Que els pares hagin de ser presents a cada instant.
No podem garantir res de tot això. Tampoc una carta, un ritual o una conversa eviten necessàriament el patiment posterior.
Si un pare es va absentar un moment, si una mare es va quedar sense paraules o si el final va arribar abans del que s’esperava, això no resumeix tota la cura que van oferir.
Una relació està feta de molts dies, molts gestos i moltes maneres d’estimar.
Acompanyar un infant que morirà requereix ajuda professional, cura del cos, escolta i una família que també rebi suport.
I requereix que ens continuem preguntant, mentre sigui possible:
Què necessita avui aquest infant per sentir-se cuidat i poder continuar sent ell mateix?
Una abraçada,
Si coneixes alguna família o algun professional a qui aquesta newsletter pugui ajudar, pots compartir-la amb delicadesa, sense exigir cap resposta. Trobaràs més continguts sobre acompanyament i dol a josegonzalez.me.
Si et dediques o et vols dedicar professionalment a l’acompanyament en processos de dol, aquesta setmana es tanca el període d’inscripció al Màster en processos de dol.
https://formacion.jgonzalezpsicologo.com/master-en-procesos-de-duelo-2026
Moltes gràcies i una abraçada ben forta.

