«És massa petit per entendre-ho».
Probablement és una de les frases que més sentim quan una família travessa una pèrdua important. La diem amb bona intenció. Volem protegir. Volem evitar el patiment. Volem que els infants continuïn sent infants.
Tanmateix, l’experiència clínica ens mostra una realitat diferent: els infants ja perceben que passa alguna cosa molt abans que decidim explicar-los-ho.
Observen els silencis. Detecten les llàgrimes. Senten converses a mitges. Noten que algú ha desaparegut de la rutina familiar. Perceben la tensió emocional de la llar fins i tot quan ningú no els explica res.
La pregunta no és si els infants s’assabenten de la mort.
La pregunta és quina història construeixen quan els adults no els ajudem a comprendre-la.
Quan un infant no rep informació clara, sovint omple els buits amb imaginació. I la imaginació infantil és extraordinària per a moltes coses, però no sempre per interpretar una pèrdua. De vegades apareixen pors intenses, sentiments de culpa o explicacions que no tenen res a veure amb la realitat.
Recordo un nen que, després de la mort del seu avi, va arribar a pensar que ell en tenia part de responsabilitat perquè s’hi havia enfadat uns dies abans. Ningú no li havia explicat què havia passat exactament. Ningú no l’havia ajudat a entendre que les persones moren per malalties, accidents o pel mateix procés d’envelliment, no pas per una discussió ni per una enrabiada.
Per això, un dels principals factors de protecció en el dol infantil no és evitar la conversa, sinó aprendre a tenir-la.
De fet, sabem que la comprensió de la mort es va construint progressivament durant la infància. Els infants van incorporant a poc a poc alguns conceptes fonamentals: que la mort és universal —tots els éssers vius moren—, que és irreversible —qui mor no torna a viure—, que implica el cessament de les funcions vitals i que té unes causes concretes que no depenen dels pensaments, desitjos o comportaments dels infants. Aquesta comprensió no apareix de cop, sinó que es desenvolupa amb l’edat, l’experiència i les converses que mantenen amb els adults de referència.
Els infants no necessiten explicacions perfectes.
Necessiten explicacions honestes.
Necessiten adults capaços de respondre a les seves preguntes amb paraules senzilles, adaptades a la seva edat i acompanyades de presència emocional.
Necessiten saber que poden preguntar més d’una vegada.
Necessiten descobrir que plorar no és perillós.
I necessiten comprovar que la tristesa no és una malaltia que calgui curar com més aviat millor, sinó una reacció natural quan perdem algú important.
Paradoxalment, com més intentem protegir els infants de la mort, més probabilitats tenim de transmetre’ls que es tracta d’un tema prohibit.
Vivim en una societat que parla amb naturalitat de gairebé tot, però que continua tenint enormes dificultats per conversar sobre la mort. L’amaguem darrere d’eufemismes, evitem anomenar-la i apartem els menors de molts rituals de comiat. Sense adonar-nos-en, els ensenyem que la mort és una cosa tan terrible que ni tan sols es pot esmentar.
Però la mort forma part de la vida.
I educar per a la vida implica també educar per a les pèrdues.
No es tracta d’exposar els infants a experiències innecessàries. Es tracta d’acompanyar-los quan la realitat truca a la seva porta. Amb honestedat. Amb sensibilitat. Amb proximitat.
Perquè els infants no necessiten adults que eliminin tot el dolor del seu camí.
Necessiten adults capaços de caminar al seu costat quan el dolor apareix.
Aquesta és precisament una de les reflexions que desenvolupem a El dol infantil: el que ningú ens va ensenyar. Al llarg de les seves pàgines abordem com comprenen els infants la mort segons la seva edat, quines paraules ens poden ajudar a comunicar una pèrdua, quins són els errors més freqüents que cometem els adults i quines eines poden facilitar un acompanyament més saludable tant a casa com a l’escola o a la consulta.
Perquè acompanyar el dol infantil no consisteix a tenir totes les respostes.
Consisteix a atrevir-nos a ser presents quan apareixen les preguntes.
